“Els pallassos ens alimentem de les mirades. Quan mires als ulls i escoltes de veritat, passen coses sorprenents.”
Després de fer aquesta entrevista, entenc millor que mai per què calen pallassos al món: «És una actitud vital, creure que sempre hi ha una possibilitat nova, un esperit que permet encendre petits punts de llum en llocs plens de foscor». Fa molts anys que l’Albert es dedica a fer brotar somriures arreu del món amb PSF. «Hi ha molta gent que pateix al món, però jo diria que les persones refugiades són les que ho passen pitjor. Amb ells, treballem amb el riure, i això no entén de fronteres: hi ha coses que fan gràcia a tothom. La meva feina té un efecte immediat. Surto, actuo i marxo. Ells es queden allà, però almenys conserven aquell moment d’ànim».
Amb la Fundació Theodora, també treballa com a pallasso hospitalari: «El Doctor Fiebre és qui em sosté quan estic molt desanimat. A l’hospital, s’hi viuen realitats dures, i de vegades no hi queda espai per a un gag. N’hi ha prou d’acompanyar, i ho fem estant disponibles, prenent consciència del moment present. El meu personatge em reforça, perquè, davant d’algunes situacions, em sento molt vulnerable».
No és difícil d’imaginar com es deu agrair que el Doctor Fiebre aparegui en una habitació d’hospital i alegri el cor dels que hi són. De fet, tots necessitem algun cop a la vida un Doctor Fiebre. Hi ha trams del camí que resulten més suportables quan algú t’acarona el cor amb un nas vermell.